Una llarga història

Vull compartir amb vosaltres algunes confidències. Tothom sap que els futbolistes tenim grups de WhatsApp. Jo en tinc un amb els meus amics més propers i un altre amb els companys del Barça. Però el meu preferit probablement us sorprendrà. A principis d’aquesta temporada, quan ja teníem 8 o 9 punts més a la lliga que el Reial Madrid, vaig crear un grup especial amb alguns companys de la selecció espanyola que juguen al Reial Madrid i al Barça.

Si només llegiu el que diuen els mitjans de comunicació, probablement pensareu que ens odiem entre nosaltres. Però de fet, tenim molt bona relació i sovint parlem de tàctiques, de maneres d’entendre el futbol i fins i tot dels llibres que estem llegint.

…

No, que va, estic fent conya! Tot el que fem en aquest grup és tirar-nos els plats pel cap els uns als altres sobre el Barça i el Madrid!

És fantàstic. Realment semblem nens petits. La veritat és que ara per mi és una època especialment divertida perquè tenim 15 punts d’avantatge a la lliga, i estic tenint respostes molt creatives. La temporada passada, quan el Madrid va guanyar-ho tot, ells estaven amb la moral pels núvols i sempre que coincidíem en les concentracions de la selecció espanyola se’n fotien de mi.

La temporada passada, després de cada partit qua guanyaven, publicaven a Instagram fotos al vestidor sense samarreta. Ho recordeu?

Sortien a les fotos rient, ensenyant músculs com si fossin The Rock, amb el hashtag #HalaMadrid i amb emoticones de trofeus. Aquesta temporada però, es respira un ambient diferent. Totes les seves fotos d’Instagram són molt formals amb frases com “3 punts avui. Hem de seguir treballant dur!”

Llavors jo els escric al grup de WhatsApp: “Va, nois, per què esteu tan seriosos?”

I hi poso una emoticona de plors i una altra de riures.

Fins i tot vaig posar-li un nom especial al grup. Es diu: FELICITATS.

Puc fer bromes amb ells perquè, al final, són com germans amb qui jugo a la selecció espanyola. Podem odiar el club de l’altre, però tots juguem pel mateix país, amb el mateix somni i d’això n’estic molt i molt orgullós. Des de que era un nen i vaig veure Luis Enrique amb la samarreta plena de sang al Mundial del 94, el meu somni era jugar amb la selecció.

Em sento realment orgullós de vestir l’escut cada quatre anys a la Copa del Món. Potser que això us sorprengui. Si mireu la televisió a Madrid, us explicaran una història molt diferent sobre mi. Diuen que sóc un traïdor i que vull dividir el país perquè recolzo públicament el dret del poble català a votar en el referèndum sobre la independència.

Jo ni he dit mai a qui votaria. No jugo a ser polític ni a voler influenciar ningú. El que jo cregui és irrellevant. Només sóc una opinió més entre milions. Però el que sí crec és que els 7,5 milions de persones de la meva terra natal, Catalunya, tenen el dret decidir sobre aquest tema de manera pacífica. El problema és molt complex i requereix molta reflexió i un debat profund. Personalment estic en una posició difícil ja que el moment més feliç de la meva vida va ser guanyar el Mundial amb Espanya, però, d’altra banda, ser català ho porto a la sang. És la meva gent, la meva família i els meus avantpassats, la meva terra. Quan el 80% de la població de Catalunya diu que vol votar, crec que se l’hauria d’escoltar. Si molts compatriotes no comparteixen la meva opinió em sap greu però jo estic molt tranquil amb el que penso.

És curiós però he vist que hi ha gent als Estats Units que quan els jugadors de la NBA opinen sobre problemes reals de la societat els responen: “Calla i dedicat a jugar”.

No us sembla ridícul?

A Espanya passa el mateix. Diuen: “Calla i juga a futbol, que és tot el que saps fer”.

Ho sento però no em limitaré a callar i jugar. No és tot el que sé fer. De fet, els futbolistes tenim moltes més inquietuds del que la gent es pensa i crec que és important que ens puguem expressar i donar les nostres opinions. Els futbolistes som humans, cosa que a vegades s’oblida en aquest món mediàtic en què vivim. Ens passen coses que la gent no sap. I sí, podeu cercar els resultats dels partits i rumors de fitxatges a Google, però no trobareu com ens sentim, què ens motiva o què ens preocupa.

Deixeu-me donar-vos uns exemples de la meva vida.

Repassant els últims 10 anys de la meva carrera; he guanyat el Mundial, la Champions League, la Lliga i la Copa del Rei… Ho he guanyat tot, com m’agrada recordar als meus amics de Madrid per WhatsApp. ?

Però fa 10 anys, vaig estar en una situació límit. La meva vida podria haver sigut molt diferent si no fos per Sir Alex Ferguson.

Vaig arribar al Manchester United quan encara era un adolescent i vaig marxar fet un home. Va ser una època complicada i plena de canvis perquè mai abans havia estat fora de casa. Vaig viure els meus primers 17 anys a Espanya, formant-me al futbol base del Barça. Em sentia pràcticament com si jugués a l’equip de futbol d’una escola perquè tot era molt proper. Al club coneixia tothom i, a més a més, estava a prop de la família. Per a mi, jugar a futbol era divertir-me, no era gens conscient del negoci que generava el futbol. Vaig arribar al Manchester United i, sincerament, em vaig quedar en estat de xoc.

En un dels meus primers partits a Old Trafford recordo que estava al vestidor, amb tota l’equipació preparada i histèric perdut. Imagineu-vos-ho: jo, amb 18 anys, assegut en aquell petit vestidor i posant-me els mitjons al costat de Ruud Van Nistelrooy, Ryan Giggs i Rio Ferdinand. Volia ser invisible. I només pensava “fes el que toca i passa desapercebut”.

Estàvem asseguts esperant que vingués el “míster” per parlar amb nosaltres i jo estava assegut al costat de Roy Keane. El vestuari era tant petit que les nostres cames gairebé es tocaven. No hi havia gens d’espai.       

Silenci sepulcral. De sobte, es va sentir com alguna cosa vibrava. Molt suaument.

Bzzzzzz ……

………….. Bzzzzzzz.

En Roy va començar a mirar per tot arreu.

Bzzzzzzz …..

Merda!

Em vaig adonar que era jo. Era el meu telèfon mòbil. L’havia deixat en mode vibració a la butxaca dels meus pantalons, dins la bossa d’esport que hi havia al penjador, tot just darrere el cap d’en Roy Keane.

En Roy no sabia d’on venia el soroll. No trobava el telèfon i es va posar a buscar-lo per tot el vestidor com un boig. Els seus ulls no paraven de mirar per tot arreu per intentar descobrir d’on venia aquell soroll. Coneixeu la famosa escena de la pel·lícula El Resplandor, quan el gran Jack Nicholson apareix de cop i volta traient el cap per la porta? Aquesta és la pinta que feia.

Aleshores va cridar: “De qui és aquest telèfon?”

Silenci sepulcral.

Ho va tornar a preguntar.

Silenci sepulcral.

Pregunta per tercera vegada.

“De. Qui. És. Aquest. Maleït. Telèfon?!”

Finalment, com un nen petit i de la manera més delicada possible, va dir: “Ho sento molt. És meu”.

En Roy va posar-me el braç per damunt de l’espatlla, va posar-se a riure i em va dir que no em preocupés.

…

No, si home, és clar que estic fent conya! En Roy va perdre completament els papers! Va tornar-se boig davant tothom! Va ser impressionant. Em vaig cagar viu. Però va ser una bona lliçó.

Ara, al 2018, tot és diferent. Tots els nois estan pendents dels seus iPhones abans dels partits. Però aleshores, al 2006, era un altre món. Impossible fer-ho. Especialment al United. No al vestidor d’en Roy. Va ser un dels mil errors que vaig cometre quan vaig estar al United.

“De. Qui. Collons. És. Aquest. Mòbil?!”

No només el futbol era difícil. L’idioma, la cultura i la solitud. Sentir-me sol va ser el pitjor. Viure lluny de la teva família amb 17 anys, estar envoltat de llegendes i entrenat per Sir Alex Ferguson va ser molt complicat. Quan la gent pregunta per què els joves jugadors amb talent no triomfen a l’estranger, puc assegurar-vos que normalment no té res a veure amb la seva qualitat tècnica. Sempre hi ha molts més factors que no es tenen en compte. Els primers dos anys que vaig estar a Anglaterra, hi havia moltes nits que tornava a casa de l’entrenament i em quedava sol al meu pis. A Manchester, a més, es fa fosc a les quatre de la tarda. Era depriment. Naturalment, quan la meva mare em trucava, jo mentia i li deia: “Tot va molt bé, mama. Estic molt bé”.

Però no estava anant gens bé. Era una merda. Només pensava en marxar i tornar a casa, a Espanya. Recordo que durant aquella època, el meu pare sempre em deia una cosa que era molt i molt important.

Sempre em queixava: “No ho sé, pare. L’entrenador no confia en mi i els jugadors són molt forts. Sóc lamentable”.

I ell em contestava: “Bé, saps què? Potser avui ha anat malament. Però demà tornarà a sortir el sol”.

No recordo per què, però em feia sentir molt millor. Em va ajudar a seguir endavant. I vaig tenir molta sort, perquè, innocent i immadur com era, Sir Alex Ferguson es va portar molt bé amb mi des del primer moment. Els millors entrenadors tenen aquesta qualitat: fins i tot quan no et fan jugar o són estrictes amb tu, et fan creure que realment els importes. Sir Alex va ser com un segon pare per a mi. M’ho va fer guanyar a pols, i finalment, em va donar una oportunitat.

L’any 2007, després de dos anys a Anglaterra, em va dir que jugaria uns 25 partits la següent temporada. Tot va començar bé. Vaig començar a tenir minuts al costat d’en Rio. I aleshores, al mes de novembre, vam anar a jugar a Bolton.

Merda …

Encara puc veure la pilota flotant a l’aire.

Era una jugada a pilota aturada. Jo havia de marcar Nicolas Anelka. El Bolton va centrar la pilota a l’àrea i vaig pensar: “He de ser agressiu”. Vaig saltar per rebutjar la pilota i me la vaig menjar completament. Va ser com viure un malson. La pilota simplement… va mantenir-se a l’aire. Era la pilota oficial de la Premier League, aquella groga i lila. La recordeu? Va passar per sobre el meu cap com si fos un globus.

Quan vaig trepitjar el terra, em vaig girar horroritzat. L’Anelka va controlar la pilota i va marcar amb facilitat. Vam acabar perdent 1-0 i va ser culpa meva. Quan ets un defensa jove i fas un error com aquell, l’entrenador, simplement, no pot tornar a confiar en tu. Encara que vulgui confiar en tu, no pot. I podria assegurar que, en el precís moment que l’Anelka va controlar la pilota, vaig perdre la confiança de Sir Alex Ferguson i probablement, de la majoria d’aficionats del Manchester United.

Sir Alex em va prometre disputar 25 partits aquella temporada però només vaig acabar jugant en 12. Va ser un cop molt dur per mi. Aquell error em va fer creure que estava davant del final de la meva carrera però, per contra, va acabar sent el principi de tot gràcies al que Sir Alex Ferguson va fer per mi. Cap al final de la temporada el meu representant va dir-me que el Barça estava interessat en tornar-me a fitxar. Sincerament, no m’ho podia creure. Les meves paraules exactes van ser: “Això no té cap sentit. Si no estic jugant al Manchester United, per què m’haurien de voler?”

I ell em va contestar: “Bé, ja et coneixen. I creuen en tu”.

Naturalment, estava encantat. Volia tornar a casa però sabia que hauria de tenir una conversa molt difícil amb Sir Alex. No hi havia una clàusula de rescissió en el meu contracte i el United podia vendre’m pel preu que volgués i, per tant, havia de convèncer-lo que em deixés marxar. Va ser una de les reunions més dures de la meva vida perquè ell sempre s’havia portat molt bé amb mi. Però em vaig presentar al seu despatx i vaig ser molt sincer. Li vaig dir: ”Tinc la sensació que he perdut la teva confiança. Barcelona és casa meva i hi vull tornar. Espero que em deixis marxar”.

Vam estar parlant molta estona i al final va veure que estava sent tan sincer que va acceptar deixar-me marxar a final de temporada.

Sir Alex va ser com un segon pare per mi.

Però la nostra història no es va acabar aquí. El futbol pot ser molt complicat. No diríeu pas contra qui havíem de jugar a les semifinals de la Champions League d’aquella temporada? El Barça, és clar. Jo no tenia cap opció de jugar. Era el tercer central de la plantilla. Però just abans del partit d’anada al Camp Nou, Nemanja Vidic es va lesionar. De cop i volta, havia de sortir a jugar davant de 90.000 espectadors i contra l’equip de la meva vida.

Estava emocionat, nerviós, sorprès,… Una mica de tot.

Abans del partit vam fer la migdiada de dues hores habitual a l’hotel. No vaig poder dormir, per descomptat. De sobte, algú va trucar a la porta i vaig mirar per l’espiell per veure qui era.

No era el servei d’habitacions. Era Sir Alex.

Vaig intuir que passava alguna cosa, perquè ell mai anava a veure cap jugador abans dels partits. Vaig obrir la porta i em va dir: “Gerard, em sap greu dir-te que no et puc fer jugar avui. L’acord està gairebé tancat. Si et faig jugar i fas un mal partit, la gent dirà que és perquè estàs jugant contra el Barça. Per això no et puc fer sortir al camp. Només vull que entenguis el perquè”.

La veritat és que vaig quedar destrossat. Tot i que volia tornar a casa, estava preparat per a donar-ho tot pel United i per Sir Alex en aquell partit. Jugar la Champions League al Camp Nou era el meu somni i allò em va fer molt mal. Però al final, Sir Alex Ferguson va prendre la decisió més correcta. Va ser el millor per a tots. Vam empatar a 0 al Camp Nou i vam eliminar al Barça a Old Trafford. Vam guanyar tant la Champions League com la Premier League, així que vaig poder tornar a casa amb molt bones sensacions.

Degut a Sir Alex Ferguson, he viscut una de les coses més estranyes del futbol. Vaig sortir de la millor manera possible. Tot i que en aquell moment no ho vaig sentir així, aquell error contra el Bolton va ser el millor que m’ha passat mai a la vida. Al final, el Barça va pagar només 5 milions d’euros per mi. Vaig arribar com al quart central, ningú esperava massa de mi. Però gràcies a la manera d’entendre el futbol del Pep Guardiola i a la confiança que em va donar, vaig acabar jugant al costat de Carles Puyol al final de la temporada. En Carles em va fer de germà gran des del principi i va tenir una gran influència sobre mi. Vaig aprendre molt d’ell, i vam formar un gran tàndem, també a la selecció espanyola.

Si m’haguéssiu dit que, dos anys després de tornar a Barcelona, estaria al costat de Puyol aixecant el trofeu de campions del Mundial, hagués pensat que estàveu completament sonats. Però el futbol és imprevisible i això és exactament el que va passar. Les coses van canviar molt de pressa i això em va fer pensar en el destí. Si no hagués comés aquell error contra el Bolton, hauria estat tot igual? Si Sir Alex hagués decidit mantenir-me una temporada més a l’equip per aconseguir un millor traspàs, hauria anat tot igual?

Passen tantes coses a la vida d’un futbolista que la gent no veu, que és per això que estic escrivint aquestes línies. I per això us he d’explicar una altra història. Serà molt ràpida, ja ho veureu, perquè, com he dit, el futbol és molt complicat. No és com les pel·lícules. Amb 24 anys, tocava el cel. Ho havia guanyat tot –la lliga, la Champions League, el Mundial–. Estava jugant sota les ordres d’un geni de les banquetes com és en Pep Guardiola, que realment va creure en mi des que vaig arribar. Estava jugant al club que estimava des que era un nen. Era perfecte.

I llavors…

Vaig tenir la pitjor temporada de la meva carrera.

Semblava que tot s’hagués d’enfonsar el 2012. No se per què. Potser havia perdut la mateixa por que m’havia portat fins aquell nivell. Per alguna raó havia començat a dubtar de mi. A mesura que la temporada anava avançant, en Pep perdia la confiança en mi. Durant les tres primeres temporades vam tenir una relació genial. Encara admiro en Pep com a entrenador. Però la veritat és que va ser una època molt dura. En Pep volia que els seus jugadors estiguessin obsessionats amb el futbol 24 hores al dia, però en aquell moment de la meva vida no ho entenia. No estava tan compromès amb aquella filosofia. El Pep ja no confiava en mi. Per mi el moment crucial va ser quan no em va posar contra el Madrid a la Lliga. Això em va destrossar.

Vaig començar a pensar: “Això és tot? El meu somni de jugar al Barça s’ha acabat? Així de ràpid es pot acabar?”

Aleshores, a la tornada de les semifinals de la Champions League contra el Chelsea, va passar una cosa bastant estranya. Una altre gir del destí. Havíem perdut 1-0 a l’anada a Stamford Bridge i jo no vaig jugar. En Pep em va posar de titular a la tornada al Camp Nou per intentar capgirar l’eliminatòria, però, sincerament, no us puc explicar res del que va passar en aquell partit.

Al principi del partit, el nostre porter, en Victor Valdés, em va donar un cop de genoll al cap accidentalment quan intentava rebutjar la pilota. Em vaig quedar totalment inconscient. Quan em vaig aixecar, vaig seguir jugant i sé que vaig estar corrent durant uns 10 minuts però realment no puc recordar res del que va passar. El doctor va adonar-se que no estava bé, així que van decidir canviar-me i portar-me directe a l’hospital.

Em vaig despertar el dia següent sense poder recordar res del partit. Ni tan sols qui havia guanyat. Estava completament atordit.

El partit va acabar 2-2, així que havíem quedat eliminats. Uns dies després, en Pep va anunciar la seva decisió de marxar del Barça. Vaig tenir la sensació que s’estava acabant una etapa i vaig pensar que potser el meu temps també s’havia acabat.

Aquella temporada realment em va fer pensar en la meva carrera i en la meva vida. Va ser un toc d’atenció. Quan l’equip s’ho estava jugant tot, l’entrenador no va confiar més en mi. Llavors, quan finalment recupero la seva confiança, em vaig quedar inconscient. A vegades penso què hagués passat si, al despertar al dia següent, m’haguessin dit que estàvem classificats. Vaig estar de baixa pel cop al cap durant unes quantes setmanes i encara que haguéssim arribat a la final, no l’hauria pogut jugar. Potser hauríem guanyat la Champions League. Potser en Pep s’hagués quedat al Barça. Potser no hagués tornat a confiar en mi. Potser jo ara jugaria a un altre club. Però en canvi, en Tito Vilanova va agafar el relleu d’en Pep a la banqueta i em donar l’opció de tornar-me a guanyar un lloc l’equip.

Al llarg d’una carrera hi ha molts moments com aquest que et fan pensar sobre el destí, les oportunitats i com les coses podrien haver anat d’una altra manera. Però això no és el que llegim als titulars. Als titulars, les coses són fàcils. A la vida real, les coses més interessants passen desapercebudes.

Per exemple, la gent sovint em pregunta què se sent jugant amb Messi durant tant temps. I si ho hagués d’explicar en una frase, diria que és un extraterrestre, que no és d’aquest planeta.

Ell és l’únic jugador que recordo haver vist el primer dia, quan teníem 13 anys, i dir-me a mi mateix: “Aquest nen ve d’un altre món. No és humà”.

És un “killer”. És el millor jugador que he vist mai. Però no és només com ataca. La gent em pregunta: “Quina és la cosa més increïble que has vist fer a en Leo al terreny de joc?” I ells esperen que els digui que el millor ha estat veure’l regatejar-se a tres defenses…  I, creieu-me, d’aquestes historietes en tindria moltes.

Però quan dic que el Messi és d’un altre planeta és pel que fa quan no té la pilota. Segurament no s’aprecia per televisió, però jo ho puc veure des del camp. Només heu de veure la seva cara quan esprinta per guanyar-li la pilota a un defensa. Té una mirada que jo mai he vist en cap altre jugador. No li interessa l’espectacle. Poques vegades el veuràs fer bicicletes. Està tallat per un altre patró. La seva obsessió per guanyar cada pilota és el que el fa ser tant gran.

Probablement això no genera grans titulars però quan penso en l’autèntica màgia de Messi, no penso en imatges que pugui trobar a Youtube. Simplement és la subtil expressió de la seva mirada. Necessitaria 5.000 paraules més per expressar la seva grandesa. Potser ho faré en un altre article.

I això em porta al començament de l’article. A mesura que em faig gran i em preparo pel meu últim Mundial, em plantejo quin és el meu lloc en aquest món. He estat pensant en com he arribat fins aquí i què més vull aconseguir a la meva vida.

Un dels meus objectius és no callar mai.

Com a atletes, crec que hauríem de fer servir les nostres plataformes per connectar amb la gent i deixar-la entrar una mica més a les nostres vides i a les nostres ments. Crec que aquesta mentalitat ara la necessitem més que mai.

Si mireu la televisió a Madrid, els mitjans de comunicació només us diuen que Barcelona està intentant destruir el país.

Si mireu la televisió a Barcelona, us diran que a Madrid tothom està intentant oprimir a la gent.

Segons on miris la televisió, tothom és dolent.

Diuen que hi ha problemes dins de la Selecció per culpa de les diferències polítiques però la veritat és que gairebé mai parlem de política. Estic molt ocupat recordant als companys del Madrid com estan de fotuts a la lliga mentre que ells estan molt ocupats parlant-me de conspiracions arbitrals.

He estat jugador de futbol més de la meitat de la meva vida. Ara tinc 31 anys. Abans deia que em retiraria quan en tingués 30. Si us sóc sincer, sabeu què és el que em fa seguir? El que he viscut als vestidors, conèixer genis del futbol com Messi, Puyol, Neymar i Roy Keane (tot i que gairebé m’assassinés).

Al final, el futbol és un camí molt llarg. Guanyes. Perds. T’avergonyeixes. Comets errors. Rius. Plores. Fas rucades per passar l’estona. Fins i tot, pots arribar a cremar la moto d’un dels ajudants de l’entrenador (comprant-li una de nova abans, és clar… Crec que deixaré aquesta història per un altre dia!).

Amb una mica de sort, creixeràs per deixar de ser un nen i et convertiràs en un home. Per mi, això és el que fa que l’esport sigui tan meravellós. Simplement és una llarga història.

Benvinguts a The Players’ Tribune Global.